Mort i resurreció

Després de la mort hi ha... la resurreció!
Bueno aixó es un blog i suposo que apart de totes les tonteries que es diuen es també per imortalitzar un record, per capturar un moment o per recordar un sentiment perquè no es perdi en l'oblid...
A part suposo que també es per fer una autoreflexió. Així que habreu notat que escric per primera vegada en catalá, comença a ser hora que conti coses de mi de veritat ¿no? La cosa es: importa molt que algú ho llegeixí? Personalment suposo que no, escric per mi o per un altre, o pot ser pel vent, no importa, la cosa es que jo tenc 2 idiomes, molts m'han preguntat perquè escric les histories en castellà, doncs bé, per mi el castellà es lo poetic, la bellesa, la fantasia, lo irreal, i tot aixo implica i duu la falsetat, sería como el maquillatge. En canvi per mi el català es l'anima, pensaments directes, ja que es la llengua amb la que vaig neixer.

Per què escric tot això? Suposo perquè avui és un día trist. Tot principi te un final i tot final te un principi, no obstant les despedides solen ser amargues. Diuen que constantment sen's obrin portes, entres a una i hi ha un llarg passadís, pel mig hi ha altres portes on es va quedant gent i al final del passadís hi ha una altra porta. No tenc por, no fa por atravesarla, sempre ho he fet, el que fa es tristesa per aquella gent que no la podrà atrevesar amb tú. Suposo que es inevitable atravesarla, no te pots quedar per sempre al passadís.

Avui com si no fa la cosa, sense pena i sense gloria, de sobte, com si et despertesis en nou dematí se'n va el meu company de pis per sempre i no el tornaré a veure Qué més puc dir? La vida es així. Han estat 3 llargs anys de convivencia, i ara noto como tot al voltant està cambiant, si, m'esperen grans cambis, i de fet les coses comencen a cambiar sense n'hi que t'adonis conta. Ara recordo aquets 4 maravellos anys, totes les coses que he viscut, tota la gent nova (al 1 vaig coneixer la Tània), ara veig la gent, els llocs, les rialles i les llagrimes. No m'arrepenteixo de res, ni m'arrepentiré del que vingui, això nomes preten ser un homenatge, o com he dit al principi, un intent de imortalització, perquè després de la mort ve la resurreció, i això s'acaba a cambi d'algo nou que està per venir.

Jo em quedo amb una frase d'una escritora mallorquina i una d'uns cantants catalans:

"El passat és sempre ple de records, fets d'una matèria extranya que, a vegades, sembla d'argila. Se'ns escapoleix entre les mans quan pretenem capturar-los. Se'ns desfan als dits quan provam de dotarlos de forma"

"El passat es ple i el futur es buit i no hi ha res que pasi si jo no ho escric"